L'ORÍGEN (1940)

Sigui per l'adn o per mimetisme és innegable la influència dels progenitors en moltes decisions futures. Si la música ha representat un element especial en els meus dies bona culpa la té el pare, conegut encara com en "Peret del molí" que va iniciar el seu periple pels escenaris i les places catalanes quan tenia setze anys i no ho va deixar fins tenir-ne 81. Des d'aquí, una vegada més, la meva admiració i reconeixement.
La foto:  L'Orquestrina Canigó-Reig JazzBand de Torelló (1940). En Pere Capdevila el segon per l'esquerra de la fila de davant.
La cançó: String of Pearls

POCS MESOS (1953)

A casa tot era vilorda i música. Fins i tot la mare, amb una veu afinadíssima, sovint ens entretenia amb cançons. Era una altra manera de trasmetre la tendresa, d'explicar-te un compte o, això ja més habitual, de fer-te agafar el son. Estic segur que aquesta cançó era de les que em cantava més sovint.
La foto: Els tres germans, no cal dir que jo sóc el del mig.
La cançó: La mare

L'ACORDIÓ (1956)

El pare, músic, ens deixava cada cap de setmana. Normal doncs calia fer les "llogues". Li va semblar que si ens comprava un acordió ens podríem entretenir també amb la música, sobretot la mare ja que a ell li hauria agradat que també sabés tocar un instrument. Per això va aparèixer a casa un diatònic d'una sola fila, no pas nou, de tercera o quarta mà. Un "Engels" alemany o austríac, de color verd, que encara avui conservo.
No vaig veure mai a la mare fer-lo sonar però sí recordo algú que el tocava i em quedà gravada la melodia. Una cançó nacionalista austríaca que popularitzà la pel·lícula "The Songs of Music" coneguda popularment com "La família Trap".
Aquest acordió (potser centenari), que és el de la foto, el tinc a casa en bon estat i considerat una joia. Si més no sentimental.
La foto: A l'hort del C. Nou amb l'acordió a les mans.
La cançó: Edelweiss

ARRELS PAGESES (1958)

El meu padrí (avi) no cobrava cap pensió, però tampoc li passava pel cap el cobrar-ne una. La major part de la seva vida fent de moliner i, més endavant, de pagès o, millor dit, hortolà només necessitava salut per guanyar-se les garrofes i no dependre de cap pensió. En el context actual això costa d'entendre-ho.
Jo sempre havia sentit a dir que els seus horts eren una filigrana. Per anar-hi tenia una "burra" que per ami era tot una joguina. Sempre el volia acompanyar a buscar la llet perquè així podia pujar al carro i fer una passejada fins la casa d' "El Puig" perquè em deixava menar la burra.
No és estrany, doncs, que una de les primeres joguines fos una somera de cartró amb la que repetia fil per randa tot el què havia viscut amb el padrí.
Per acabar-ho d'adobar la mare, sempre a punt per donar un toc artístic, em guarnia per l'ocasió perquè semblés en un pageset ben eixerit.
La foto: Amb el cavall de cartró a l'hort del carrer Nou a Torelló.
La cançó: Un pobre pagès

LES CARAMELLES (1959)

La precoç activitat farandulera va estar instigada, com no podia ser d'una altra manera, per la mare. En temps de caramelles ens agafava a mi i a una veïna, la Maria Carme, ens vestia de catalanets , ens ensenyava una caramella (Ai la lluna i les estrelles els cel blau ja n'ha sortit...) i, amb el cistelló pels centims i ous, anavem per les cases del poble a cantar les caramelles. En el context d'aquells anys als veins els hi feia prou gràcia i nosaltres ens sentiem tot uns artistes.
A final set o vuit pessetes per cadascú i uns quants caramels i pagadolces. Tot un èxit!

La foto: Amb la meva veïna a l'hort de casa seva.
La cançó: Les caramelles

Subscriure's a: Missatges (Atom)